oscar wilde, la literatura y el humor

"todas las mujeres infieles sienten remordimientos y las fieles, todavía más que las infieles" Oscar Wilde Más y más citas

Josep Pernau: “La responsabilitat dels periodistes va en augment”

En defensa de la llibertat d’expressió i la dignitat dels periodistes, Josep Pernau se situa al capdavant d’un grup de periodistes que lluitaren per la democràcia en els seus escrits i que ara poden analitzar el present del periodisme


Josep Pernau confessa en el títol del seu últim llibre de memòries que efectivament és periodista. I ho afirma després de publicar un llibre on explica la seva vida, les seves vivències i peripècies: la seva lluita en defensa del periodisme. El dia dinou d’aquest mateix mes d’abril, l’Associació de la Premsa de Madrid rendia homenatge a Josep Pernau i el reconeixia “per la seva permanent dedicació a la defensa de la llibertat d’expressió i la dignitat dels periodistes”.

Un dia abans d’aquest reco-neixement a Madrid, Josep Pernau ens concedia una entrevista i ens rebia a casa seva. Ens acollí amb una mirada cordial, una encaixada de mans càlida i amb un somriure gens innocent –que s’ajustava amb la ironia que el fa peculiar en els seus escrits a la columna de l’Opus Mei a El Periódico- que ens posava en evidència. La seva suprema tranquil·litat ens feia recordar que sovint el nerviosisme és més accentuat pels entrevistadors, però ara ens tocava fer de periodistes davant un periodista.

Josep Pernau explica el moment del periodisme actual a través del recordatori d’uns anys de limitacions i censures, on no hi podia haver de cap manera, llibertat d’expressió. Recorda que hi havia funcionaris “omnipotents” que els canviaven els textos o els afegien o treien paraules sense donar peu al rigor informatiu ni l’accés a la veritat. Durant la transició, assegura que hi havia hagut un contra sentit de forces, aquells que volien tornar al franquisme i els sectors més progressistes. “Era una època molt conflictiva, nosaltres vam rebre moltes amenaces, però ens vam acabar acostumant”, reconeix sense embuts el periodista. Des de l’experiència més personal, el periodista explica anècdotes que ara contempla des de la llunyania amb un cinisme que camufla la bel·licositat del moment. Comenta, per exemple que un lector els envià un anònim i els deia: “No n’hi haurà prou amb el petroli de tots els arbres per cremar-vos a tots, periodistes i llibreters”.

Però tot i les “batalletes” –tal com diu ell- que explica Josep Pernau, l’entrevista no perd mai una perspectiva actual i ràpidament se centra en la figura del periodista com a intercessor entre el lector i la realitat. Independència del periodis-ta? Josep Pernau assegura: “No es pot ser discordant amb la línia ideològica que segueix el diari”. I explica amb una serenitat que hauria de servir d’exemple que no existeix el periodista valent, sinó que en les estructures actuals es necessita que el director i l’empresa periodística donin suport a les iniciatives que surten generalment des de la redacció. Amb una metàfora molt il·lustrativa, comenta: “Dins el diari tothom és una orquestra, cadascú toca el seu instrument (...) Les condicions les posa l’empresa i el director les interpreta”. Tot i acceptar aquest sistema quasi preestablert i inamovible, Josep Pernau lamenta: “Desgraciadament les iniciatives flaquegen perquè les empreses tenen massa pressions, responsa-bilitats, els redactors i els directors no hi poden fer res”. I és que ell agraeix haver viscut el moment del franquisme des d’un punt de vista professional -pel gran bagatge que li ha permès tenir-, i analitza amb profunditat les dimensions que està agafant el periodisme actual.

“La distància influeix en el tractament de les notícies, però el cas del Tsunami va ser tan fort que semblava que hagués passat aquí a la canonada”, afirma el periodista mentre parla de les últimes grans conquestes del periodisme gràcies a les noves tecnologies. En un món amb un predomini de l’audiovisual, el color i la fotografia han de ser partícips en la premsa escrita, reconeix que la imatge és fonamental tot i no sé imprescindible, i –amb un somriure mordaç- afegeix: “Si és amb color, millor”. Josep Pernau era degà del Col·legi de periodistes quan va aprovar el Codi Deontològic, i té una perspectiva profunda sobre l’ètica i la moral de la professió periodística que el fa no recolzar plenament la postura dels fotògrafs de “cap control sobre les imatges”. Ell sí que posaria unes limitacions a les imatges: “No és bo, com es va fer en l’11M, que hi hagi una exhibició de sang, ni que s’ensenyi la cara dels nens, hi ha d’haver un límit. Quant als peus de foto, en destaca molt la seva importància, però pel bé del rigor informatiu aconsella que no hi hagi ideologia ni tingui connotacions interpretatives.

Josep Pernau es mira la premsa gratuïta amb recel: “Jo no hi crec, mai podran substituir la premsa tradicional”. L’actualitat del periodisme no es pot entendre sense aquest nou tipus de premsa que està agafant unes magnituds considerables, però que el que ha sigut President del Consell de la Informació a Catalunya en desconfia. Perquè la titlla d’informació escèptica que no pren partit. “Jo tinc mono de llegir el diari”, exclama i afegeix amb un pèl d’irritació: “Els lectors busquen opinió, algun columnista que els agrada, l’editorial i aquests diaris només són per la gent que no llegeix premsa tradicional”.

L’actualitat del periodisme costa d’entendre sense haver comprès una evolució històrica de la premsa condicionada per la política. Josep Pernau contextualitza amb la seva vida i la seva obra el que està passant en aquests moments i ho defineix de la següent manera: “Tenim massa informació, i no és que desinformi, sinó que es perden gèneres del periodisme importantíssims”. Es concep en el seu discurs un periodisme desbordat per les noves tecnologies, massa fets que se saben i que es fan difícils d’explicar. Josep Pernau mira amb ulls d’incertesa aquells a qui deixa el periodisme a les seves mans, veu que el procés històric marca un present i un futur, però que ara per ara no es pot encara augurar res. “Formem part de la societat més informada de la història”, diu decididament, i afegeix: “I la responsabilitat sobre els perio-distes va en augment”. Però com si fos conscient que qualsevol missatge pot ser interpretat de moltes maneres, el periodista s’aproxima als entrevistadors i els dóna un últim consell que esparvera la curiositat dels joves, els anima a interessar-se per tot i a no desestimar cap possible sector. Clar que aquestes paraules no acabarien de tenir sentit, sense una última frase que tanca el discurs i que Josep Pernau pronuncia després d’un somriure agosarat: “Però us haig de dir, de totes maneres, que jo la fórmula per ser un bon periodista no la tinc”.

vilaweb, un repte globalitzador en català

Des del 1995 Infopista significava el primer experiment de cercador i directori de recursos del nostre país. Era un dels primers directoris del món, i el primer en català. Entrava en el món d'Internet per ordenar-lo, posava concert en una xarxa globalitzadora que abastava molt, però aprofundia sense criteri. Pretenia com a primer objectiu que els navegants cerquessin els recursos més interessants i trobessin allò que es proposaven. I el repte gran era que tot això fos en català.
El maig del 1996, la Infopista havia desaparegut per donar pas a VilaWeb. Un món molt més proper, que semblava dir-se la web del poble: per a conduir el poble per l’interior d’Internet. I es feren els primers xats, els fòrums i es configurava una portada que donava prestigi a la pàgina. A partir d’aquests moments, la importància com a directori va créixer espectacularment i en cosa de dos anys aconseguiria arribar a 4000 usuaris al dia. El creixement imparable es va consolidar quan es va traslladar VilaWeb a edicions locals. Amb més de 90 edicions locals, s’havia ocupat al cap de dos anys tot el mapa lingüístic català. Però per no perdre la gènesis inicial, per no perdre la identitat pròpia que la caracteritzava al principi –com que les noves edicions eclipsaven el directori originari-, VilaWeb va crear Nosaltres.com el 1998. Un altre pas endavant va ser l’acord estratègic amb l’empresa editora del diari El Punt que servia a VilaWeb per conduir-lo cap a un nou concepte empresarial que el farien competent amb els grans directoris d’arreu del planeta.
Un nou model periodístic s’està aplicant a VilaWeb. Significa l’eix central d’Internet al nostre país, un directori on els internautes tenen una participació constant. La Vanguardia anunciava en el III Congrés de Periodistes Catalans: “Els apòstols d’Internet prenen el congrés de periodistes”, per referir-se al treball de Vilaweb i la seva influència en el periodisme contemporani. La societat de la informació no pot deixar-se vèncer per una sobreinformació, per una saturació de dades... Hi ha d’haver un guia procurador del bé de la xarxa, un apòstol que dirigeixi les operacions dels internautes i que ajudi a fer créixer la pluralitat, les iniciatives, les opinions dels Països Catalans en el context d’un món globalitzat.Per entendre millor Vilaweb, clica a la seva pàgina

un perfil del gran Josep Pernau

La imatge d’un home estès a terra mort i la seva dona al costat preguntant-se el Per què? De les guerres, es mostrava en els mitjans de comunicació com a símbol dels horrors d’una guerra entre germans d’un mateix país. Joseph Pernau va néixer a Lleida el 1930 i la mort del seu pare per un bombardeig per part de la Legió Condor el convertia en protagonista directe del dolor de la guerra. I començava a estructurar-se en el seu pensament una perspectiva ètica madura que aniria traslladant al món periodístic: ”No és bo que hi hagi una exhibició de sang. Els fotògrafs pertanyen a una raça diferent.”
Després d’estudiar magisteri i exercir de professor a la Vall de Boi, Pernau tenia clar que no volia ser mestre i va ingressar el 1952 a l’escola Oficial de Periodisme. A meitat del segon curs va començar a col·laborar al Correo Catalán, i més tard va formar part de l’equip fundador de Tele/eXpres, del Diario Femenino. El 1960 va treballar en el Diari de Barcelona i esdevindria director. També va dirigir Destino i El Mundo Diario i des del 1980 col·labora amb El Periódoco fins avui en dia. Les amenaces que rebé en l’època de la transició són un exemple de les pressions que rebé i – si es permet la generalització- que reberen tot un grup democràtic de periodistes que visqueren els últims anys de la dictadura. Sent membre fundador del Grup de periodistes Democràtics (1966, fundat clandestinament) planteja en l’actualitat una crítica mordaç a uns anys que tot i voler ofegar el periodisme, no van poder fer-ho amb els periodistes. I tot ho aplega diàriament a la columna Opus Mei de El Periódico i al llibre de memòries que va publicar al 2004, les vivències, les crítiques, els retats dels personatges d’una realitat espanyola, “la sort d’haver viscut en uns anys periodísticament molt interessants”.si vols veure la participació de Josep Pernau al diari El Periodico, clica aquí

Josep Pernau: “En l’actualitat, hi ha massa informació”

L’evolució del periodisme és constant, des de la dictadura fins avui en dia el tractament de la informació ha variat extremament, però ... Fins on arriba aquest nou periodisme?


1. Senyor Josep Pernau, m’equivoco si afirmo que en l’actualitat no existeixen iniciatives periodístiques independents?

Primer de tot, per aconseguir la independència es necessiten tres coses: no val únicament el periodista valent solitari, hi ha d’haver un director que el recolzi i darrere és necessària una empresa valenta que doni suport a aquest director. La figura del director ha de ser la de defensar a la redacció i sobretot no claudicar davant les pressions que sempre hi haurà, i que si em permeteu, que millor que hi siguin. Si falla un d’aquests tres escalons -periodista, director i empresa-, s’enfonsa la qüestió. Per trobar un exemple, en el cas Watergate va succeir que dos periodistes valents estaven recolzats per un director i una empresa, i van provocar la caiguda del president Nixon.


2. I qui falla normalment?

Pels compromisos i responsabilitats que té, desgraciadament es falla sempre per la part de l’empresa. Aquesta hauria de ser professional del periodisme, guanyar-se la vida amb el periodisme. Que el diari no sigui un negoci més dins una cadena de negocis, perquè com més negocis tingui, més vulnerable serà.

3. Fins a quin punt el periodista és independent a l’hora d’escriure, si ha de tenir en compte el llibre d’estil i la ideologia del diari?

La llibertat d’expressió existeix des de la constitució del 1978, però amb matisos. Dins la redacció d’un diari la gent és una orquestra, hi ha un director que la dirigeix i cadascú que toca el seu instrument. Les condicions les posa l’empresa i les interpreta el director. Quan entres a treballar en un mitjà ja has de saber quina és la línia que manté, quina és la seva constitució, i si hi coincideixes estupendo!, però si no és així, t’hauràs d’acomodar. El que no pot ser és ser discordant amb la línia que segueix el diari.

4. Per tant, on acaba el periodista i comença l’individu?

Totes les professions tenen les seves limitacions i la del periodista és precisament aquesta. Però la llibertat hi és, qualsevol pot crear una publicació si conta amb un fort recolzament monetari.

5. Què predomina, la censura directa o l’autocensura?

Censura directa no n’hi ha. Fins fa trenta anys sí que existia aquí a Espanya la censura directa, hi havia uns funcionaris que s’ho llegien tot i treien, afegien i canviaven la informació abans de publicar-se. Aquests eren omnipotents, hi havia una falta absoluta de llibertat. En el llibre de les memòries –Memorias: confieso que soy periodista- he escrit un exemple que il·lustra perfectament la censura directa: en temps de Franco, es van enfonsar unes barraques en una nit de tempesta a Montjuïc, doncs al matí següent em vaig trobar en el meu escrit que havien canviat “barraques” per “casetes”; perquè en l’Espanya franquista no hi podia haver barraques. Normalment se censurava informació sense donar explicacions. Quant a l’autocensura, jo per exemple no m’he autocensurat mai, potser és perquè no he escrit res compromès. Hi ha altres que sí que s’autolimiten.

6. En el tractament de les noticies i si es té en compte el tsunami, la distància influeix en el tractament de les noticies?

En general sí que condiciona, però aquest cas va ser tan fort que es va tractar com si hagués passat aquí a la cantonada. La magnitud en aquest cas suplia la distància. Però normalment sí que hi ha un valor assignat: un mort a Barcelona equival a cinquanta a la Índia i a 100 a Indonèsia. Les agències de notícies desequilibren la balança, perquè o són nord-americanes o influïdes pel capital nord-americà i, per tant, tres morts per un tifó a Florida són més importants que cinquanta a Nicaragua.

7. Quin valor té la imatge en la premsa escrita?

La imatge és fonamental, però no és imprescindible per adquirir prestigi, per exemple Le Monde a França en fa un ús molt puntual. Però al cap i a la fi, actualment és del tot necessari... I si és en color, millor.

8. I com el valora el peu de foto?

El peu de foto ha de ser informatiu, no es pot posar ideologia al peu de foto. Ha de ser purament informatiu, evitant les connotacions interpretatives.

9. Fa pocs dies hi va haver un debat sobre el centenari de l’11 M i si les imatges que es passarien havien de ser dures o s’havien de censurar. Què en pensa d’això?

Els enemics de la censura són els fotògrafs, defensen que no hi hagi cap control. Són una raça molt especial. Però no pot ser bona una exhibició de sang ni ensenyar la cara dels nens, hi ha d’haver un límit.

10. En el seu llibre de memòries parla d’unes amenaces que va patir en l’època de la transició, es van materialitzar alguna d’elles?

Majoritàriament tot va quedar en pures amenaces, tots els anònims eren per fer-nos agafar por, perquè fugíssim, eren exageracions d’aquest tipus “No bastará el petroleo de todos los árabes para quemaros a todos, señores periodistas y libreros”. Però que es materialitzés només recordo que ens cremessin el portal del Diari de Barcelona i que apallissessin a un dels redactors.

11. Com va ser el pas del periodisme de la dictadura fins a arribar al periodisme actual?

La manera de fer-lo ja és significatiu: abans es feia amb una màquina d’escriure i ara es fa des d’un ordinador. Durant la transició hi havia una força que volia que es tornés al franquisme i uns sectors més progressistes i, per tant, va ser un període amb constants amenaces i inestabilitat que es va sintetitzar tot amb el capítol del 23 F.

12. I com és el periodisme actual?

Un dels problemes bàsics és que hi ha massa informació. Sempre hi ha hagut fets, però la capacitat de transmissió actual és immensa. I això treu importància a gèneres que han de ser més treballats, més meditats com són la crònica o el reportatge. Jo no sé si el Pla tindria feina en un diari actual! Quan la gent afirma que ara es publica per publicar, és una falsedat, en tot cas, se selecciona i no surten a la llum moltes notícies.

13. Hi creu en la premsa gratuïta?

Jo personalment no. Podran repartir molts exemplars, però no substituiran a la premsa tradicional. Jo desconfio molt de la informació escèptica sense prendre partit. Els agafa majoritàriament la gent que no llegeix premsa de pagament, els lectors de sempre busquen opinió, columnistes experts, l’editorial, perquè aquí és on es diferencia un diari d’un altre. Tinc els més dubtes si això provocarà un hàbit de lectura. En aquest país no hi ha premsa sensacionalista perquè la nostra societat es va culturitzar tard i quan va sortir aquesta premsa, encara hi havia massa analfabets. Quan s’ha alfabetitzat la gent d’aquí, ha coincidit amb la televisió, i és clar, no ha calgut la premsa sensacionalista.

14. Ja per acabar, quin perfil ha de tenir un periodista actual?

La primera condició és que tingui curiositat per tot, no hi pot haver cap camp que li sigui aliè. La curiositat ha de ser universal. A més que ara un periodista ho ha de saber fet tot, amb les noves tecnologies el periodista rep més responsabilitat, cada vegada més.

"La diferencia entre la literatura y el periodismo es que la literatura es ilegible, y el periodismo no se lee" Oscar Wilde

Bitácoras

El periodismo se trasladó a nuevos formatos con la creación de las bitácoras como fuentes de información. A través de la metalinguística, este término es perfectamente comprensible: las bitácoras eran los cuadernos de los barcos donde se explicaban las incidencias de la navegación. Así pues, a través de esta linda metáfora podemos intepretar verdaderamente la génesis de los blogs o bitácoras. Servían en un inicio para criticar otras webs, para orientar al navegante en su travesía por internet. Y, a partir de aquí, han sufrido una gran expansión en todos los niveles para convertirse en un género descriptivo e interpretativo de lo que son las cosas, de lo que sucede en nuestra actualidad. Se han consolidado un nuevo tipo de periodistas sin medio, se ha creado el lector autor, y se han incrementado las perspectivas -los comentarios, los matices- en la interpretación de la realidad. Las bitácoras se han llenado de prestigio y muchos lectores, ahoran participan en la creación de este género que se confunde entre lo personal y lo público: la opinión nunca dejará de serlo. Hay periodistas que ctitican sus artículos desde su blog, que ofrecen perspectivas distintas, que confunden, que generan riqueza informativa a través de nuevas versiones. Porque con este intrumento se consigue una interactividad con el público que utilizaremos en un futuro, para informar de nuestro entorno, para responder fielmente a las demandas, para hacer un nuevo periodismo.

Como dijo Galdós sobre su obra, "Lo que es esta blog no lo sé, lo que pretende ser sí estoy algo más enterado".

Bienvenido al weblog amelie

Ya tienes weblog. Para empezar a publicar artículos y administrar tu nueva bitácora busca el enlace administrar abajo en esta misma página.
Deberás introducir tu email y contraseña para poder acceder.

En el menú que aparecerá arriba podrás: ver la página inicial (Inicio); escribir y publicar un artículo nuevo; modificar las preferencias de la bitácora, por ejemplo: los colores; Salir del weblog para desconectar de forma segura y ver la portada tal y como la verían tus visitantes.

Puedes eliminar este artículo (entra en modificar > botón eliminar). ¡Que lo disfrutes!