Josep Pernau: La responsabilitat dels periodistes va en augment
En defensa de la llibertat dexpressió i la dignitat dels periodistes, Josep Pernau se situa al capdavant dun grup de periodistes que lluitaren per la democràcia en els seus escrits i que ara poden analitzar el present del periodisme
Josep Pernau confessa en el títol del seu últim llibre de memòries que efectivament és periodista. I ho afirma després de publicar un llibre on explica la seva vida, les seves vivències i peripècies: la seva lluita en defensa del periodisme. El dia dinou daquest mateix mes dabril, lAssociació de la Premsa de Madrid rendia homenatge a Josep Pernau i el reconeixia per la seva permanent dedicació a la defensa de la llibertat dexpressió i la dignitat dels periodistes.
Un dia abans daquest reco-neixement a Madrid, Josep Pernau ens concedia una entrevista i ens rebia a casa seva. Ens acollí amb una mirada cordial, una encaixada de mans càlida i amb un somriure gens innocent que sajustava amb la ironia que el fa peculiar en els seus escrits a la columna de lOpus Mei a El Periódico- que ens posava en evidència. La seva suprema tranquil·litat ens feia recordar que sovint el nerviosisme és més accentuat pels entrevistadors, però ara ens tocava fer de periodistes davant un periodista.
Josep Pernau explica el moment del periodisme actual a través del recordatori duns anys de limitacions i censures, on no hi podia haver de cap manera, llibertat dexpressió. Recorda que hi havia funcionaris omnipotents que els canviaven els textos o els afegien o treien paraules sense donar peu al rigor informatiu ni laccés a la veritat. Durant la transició, assegura que hi havia hagut un contra sentit de forces, aquells que volien tornar al franquisme i els sectors més progressistes. Era una època molt conflictiva, nosaltres vam rebre moltes amenaces, però ens vam acabar acostumant, reconeix sense embuts el periodista. Des de lexperiència més personal, el periodista explica anècdotes que ara contempla des de la llunyania amb un cinisme que camufla la bel·licositat del moment. Comenta, per exemple que un lector els envià un anònim i els deia: No nhi haurà prou amb el petroli de tots els arbres per cremar-vos a tots, periodistes i llibreters.
Però tot i les batalletes tal com diu ell- que explica Josep Pernau, lentrevista no perd mai una perspectiva actual i ràpidament se centra en la figura del periodista com a intercessor entre el lector i la realitat. Independència del periodis-ta? Josep Pernau assegura: No es pot ser discordant amb la línia ideològica que segueix el diari. I explica amb una serenitat que hauria de servir dexemple que no existeix el periodista valent, sinó que en les estructures actuals es necessita que el director i lempresa periodística donin suport a les iniciatives que surten generalment des de la redacció. Amb una metàfora molt il·lustrativa, comenta: Dins el diari tothom és una orquestra, cadascú toca el seu instrument (...) Les condicions les posa lempresa i el director les interpreta. Tot i acceptar aquest sistema quasi preestablert i inamovible, Josep Pernau lamenta: Desgraciadament les iniciatives flaquegen perquè les empreses tenen massa pressions, responsa-bilitats, els redactors i els directors no hi poden fer res. I és que ell agraeix haver viscut el moment del franquisme des dun punt de vista professional -pel gran bagatge que li ha permès tenir-, i analitza amb profunditat les dimensions que està agafant el periodisme actual.
La distància influeix en el tractament de les notícies, però el cas del Tsunami va ser tan fort que semblava que hagués passat aquí a la canonada, afirma el periodista mentre parla de les últimes grans conquestes del periodisme gràcies a les noves tecnologies. En un món amb un predomini de laudiovisual, el color i la fotografia han de ser partícips en la premsa escrita, reconeix que la imatge és fonamental tot i no sé imprescindible, i amb un somriure mordaç- afegeix: Si és amb color, millor. Josep Pernau era degà del Col·legi de periodistes quan va aprovar el Codi Deontològic, i té una perspectiva profunda sobre lètica i la moral de la professió periodística que el fa no recolzar plenament la postura dels fotògrafs de cap control sobre les imatges. Ell sí que posaria unes limitacions a les imatges: No és bo, com es va fer en l11M, que hi hagi una exhibició de sang, ni que sensenyi la cara dels nens, hi ha dhaver un límit. Quant als peus de foto, en destaca molt la seva importància, però pel bé del rigor informatiu aconsella que no hi hagi ideologia ni tingui connotacions interpretatives.
Josep Pernau es mira la premsa gratuïta amb recel: Jo no hi crec, mai podran substituir la premsa tradicional. Lactualitat del periodisme no es pot entendre sense aquest nou tipus de premsa que està agafant unes magnituds considerables, però que el que ha sigut President del Consell de la Informació a Catalunya en desconfia. Perquè la titlla dinformació escèptica que no pren partit. Jo tinc mono de llegir el diari, exclama i afegeix amb un pèl dirritació: Els lectors busquen opinió, algun columnista que els agrada, leditorial i aquests diaris només són per la gent que no llegeix premsa tradicional.
Lactualitat del periodisme costa dentendre sense haver comprès una evolució històrica de la premsa condicionada per la política. Josep Pernau contextualitza amb la seva vida i la seva obra el que està passant en aquests moments i ho defineix de la següent manera: Tenim massa informació, i no és que desinformi, sinó que es perden gèneres del periodisme importantíssims. Es concep en el seu discurs un periodisme desbordat per les noves tecnologies, massa fets que se saben i que es fan difícils dexplicar. Josep Pernau mira amb ulls dincertesa aquells a qui deixa el periodisme a les seves mans, veu que el procés històric marca un present i un futur, però que ara per ara no es pot encara augurar res. Formem part de la societat més informada de la història, diu decididament, i afegeix: I la responsabilitat sobre els perio-distes va en augment. Però com si fos conscient que qualsevol missatge pot ser interpretat de moltes maneres, el periodista saproxima als entrevistadors i els dóna un últim consell que esparvera la curiositat dels joves, els anima a interessar-se per tot i a no desestimar cap possible sector. Clar que aquestes paraules no acabarien de tenir sentit, sense una última frase que tanca el discurs i que Josep Pernau pronuncia després dun somriure agosarat: Però us haig de dir, de totes maneres, que jo la fórmula per ser un bon periodista no la tinc.
Josep Pernau confessa en el títol del seu últim llibre de memòries que efectivament és periodista. I ho afirma després de publicar un llibre on explica la seva vida, les seves vivències i peripècies: la seva lluita en defensa del periodisme. El dia dinou daquest mateix mes dabril, lAssociació de la Premsa de Madrid rendia homenatge a Josep Pernau i el reconeixia per la seva permanent dedicació a la defensa de la llibertat dexpressió i la dignitat dels periodistes.
Un dia abans daquest reco-neixement a Madrid, Josep Pernau ens concedia una entrevista i ens rebia a casa seva. Ens acollí amb una mirada cordial, una encaixada de mans càlida i amb un somriure gens innocent que sajustava amb la ironia que el fa peculiar en els seus escrits a la columna de lOpus Mei a El Periódico- que ens posava en evidència. La seva suprema tranquil·litat ens feia recordar que sovint el nerviosisme és més accentuat pels entrevistadors, però ara ens tocava fer de periodistes davant un periodista.
Josep Pernau explica el moment del periodisme actual a través del recordatori duns anys de limitacions i censures, on no hi podia haver de cap manera, llibertat dexpressió. Recorda que hi havia funcionaris omnipotents que els canviaven els textos o els afegien o treien paraules sense donar peu al rigor informatiu ni laccés a la veritat. Durant la transició, assegura que hi havia hagut un contra sentit de forces, aquells que volien tornar al franquisme i els sectors més progressistes. Era una època molt conflictiva, nosaltres vam rebre moltes amenaces, però ens vam acabar acostumant, reconeix sense embuts el periodista. Des de lexperiència més personal, el periodista explica anècdotes que ara contempla des de la llunyania amb un cinisme que camufla la bel·licositat del moment. Comenta, per exemple que un lector els envià un anònim i els deia: No nhi haurà prou amb el petroli de tots els arbres per cremar-vos a tots, periodistes i llibreters.
Però tot i les batalletes tal com diu ell- que explica Josep Pernau, lentrevista no perd mai una perspectiva actual i ràpidament se centra en la figura del periodista com a intercessor entre el lector i la realitat. Independència del periodis-ta? Josep Pernau assegura: No es pot ser discordant amb la línia ideològica que segueix el diari. I explica amb una serenitat que hauria de servir dexemple que no existeix el periodista valent, sinó que en les estructures actuals es necessita que el director i lempresa periodística donin suport a les iniciatives que surten generalment des de la redacció. Amb una metàfora molt il·lustrativa, comenta: Dins el diari tothom és una orquestra, cadascú toca el seu instrument (...) Les condicions les posa lempresa i el director les interpreta. Tot i acceptar aquest sistema quasi preestablert i inamovible, Josep Pernau lamenta: Desgraciadament les iniciatives flaquegen perquè les empreses tenen massa pressions, responsa-bilitats, els redactors i els directors no hi poden fer res. I és que ell agraeix haver viscut el moment del franquisme des dun punt de vista professional -pel gran bagatge que li ha permès tenir-, i analitza amb profunditat les dimensions que està agafant el periodisme actual.
La distància influeix en el tractament de les notícies, però el cas del Tsunami va ser tan fort que semblava que hagués passat aquí a la canonada, afirma el periodista mentre parla de les últimes grans conquestes del periodisme gràcies a les noves tecnologies. En un món amb un predomini de laudiovisual, el color i la fotografia han de ser partícips en la premsa escrita, reconeix que la imatge és fonamental tot i no sé imprescindible, i amb un somriure mordaç- afegeix: Si és amb color, millor. Josep Pernau era degà del Col·legi de periodistes quan va aprovar el Codi Deontològic, i té una perspectiva profunda sobre lètica i la moral de la professió periodística que el fa no recolzar plenament la postura dels fotògrafs de cap control sobre les imatges. Ell sí que posaria unes limitacions a les imatges: No és bo, com es va fer en l11M, que hi hagi una exhibició de sang, ni que sensenyi la cara dels nens, hi ha dhaver un límit. Quant als peus de foto, en destaca molt la seva importància, però pel bé del rigor informatiu aconsella que no hi hagi ideologia ni tingui connotacions interpretatives.
Josep Pernau es mira la premsa gratuïta amb recel: Jo no hi crec, mai podran substituir la premsa tradicional. Lactualitat del periodisme no es pot entendre sense aquest nou tipus de premsa que està agafant unes magnituds considerables, però que el que ha sigut President del Consell de la Informació a Catalunya en desconfia. Perquè la titlla dinformació escèptica que no pren partit. Jo tinc mono de llegir el diari, exclama i afegeix amb un pèl dirritació: Els lectors busquen opinió, algun columnista que els agrada, leditorial i aquests diaris només són per la gent que no llegeix premsa tradicional.
Lactualitat del periodisme costa dentendre sense haver comprès una evolució històrica de la premsa condicionada per la política. Josep Pernau contextualitza amb la seva vida i la seva obra el que està passant en aquests moments i ho defineix de la següent manera: Tenim massa informació, i no és que desinformi, sinó que es perden gèneres del periodisme importantíssims. Es concep en el seu discurs un periodisme desbordat per les noves tecnologies, massa fets que se saben i que es fan difícils dexplicar. Josep Pernau mira amb ulls dincertesa aquells a qui deixa el periodisme a les seves mans, veu que el procés històric marca un present i un futur, però que ara per ara no es pot encara augurar res. Formem part de la societat més informada de la història, diu decididament, i afegeix: I la responsabilitat sobre els perio-distes va en augment. Però com si fos conscient que qualsevol missatge pot ser interpretat de moltes maneres, el periodista saproxima als entrevistadors i els dóna un últim consell que esparvera la curiositat dels joves, els anima a interessar-se per tot i a no desestimar cap possible sector. Clar que aquestes paraules no acabarien de tenir sentit, sense una última frase que tanca el discurs i que Josep Pernau pronuncia després dun somriure agosarat: Però us haig de dir, de totes maneres, que jo la fórmula per ser un bon periodista no la tinc.
0 comentarios