Blogia
amelie

entrevistes

un perfil del gran Josep Pernau

La imatge d’un home estès a terra mort i la seva dona al costat preguntant-se el Per què? De les guerres, es mostrava en els mitjans de comunicació com a símbol dels horrors d’una guerra entre germans d’un mateix país. Joseph Pernau va néixer a Lleida el 1930 i la mort del seu pare per un bombardeig per part de la Legió Condor el convertia en protagonista directe del dolor de la guerra. I començava a estructurar-se en el seu pensament una perspectiva ètica madura que aniria traslladant al món periodístic: ”No és bo que hi hagi una exhibició de sang. Els fotògrafs pertanyen a una raça diferent.”
Després d’estudiar magisteri i exercir de professor a la Vall de Boi, Pernau tenia clar que no volia ser mestre i va ingressar el 1952 a l’escola Oficial de Periodisme. A meitat del segon curs va començar a col·laborar al Correo Catalán, i més tard va formar part de l’equip fundador de Tele/eXpres, del Diario Femenino. El 1960 va treballar en el Diari de Barcelona i esdevindria director. També va dirigir Destino i El Mundo Diario i des del 1980 col·labora amb El Periódoco fins avui en dia. Les amenaces que rebé en l’època de la transició són un exemple de les pressions que rebé i – si es permet la generalització- que reberen tot un grup democràtic de periodistes que visqueren els últims anys de la dictadura. Sent membre fundador del Grup de periodistes Democràtics (1966, fundat clandestinament) planteja en l’actualitat una crítica mordaç a uns anys que tot i voler ofegar el periodisme, no van poder fer-ho amb els periodistes. I tot ho aplega diàriament a la columna Opus Mei de El Periódico i al llibre de memòries que va publicar al 2004, les vivències, les crítiques, els retats dels personatges d’una realitat espanyola, “la sort d’haver viscut en uns anys periodísticament molt interessants”.si vols veure la participació de Josep Pernau al diari El Periodico, clica aquí

un perfil del gran Josep Pernau

La imatge d’un home estès a terra mort i la seva dona al costat preguntant-se el Per què? De les guerres, es mostrava en els mitjans de comunicació com a símbol dels horrors d’una guerra entre germans d’un mateix país. Joseph Pernau va néixer a Lleida el 1930 i la mort del seu pare per un bombardeig per part de la Legió Condor el convertia en protagonista directe del dolor de la guerra. I començava a estructurar-se en el seu pensament una perspectiva ètica madura que aniria traslladant al món periodístic: ”No és bo que hi hagi una exhibició de sang. Els fotògrafs pertanyen a una raça diferent.”
Després d’estudiar magisteri i exercir de professor a la Vall de Boi, Pernau tenia clar que no volia ser mestre i va ingressar el 1952 a l’escola Oficial de Periodisme. A meitat del segon curs va començar a col·laborar al Correo Catalán, i més tard va formar part de l’equip fundador de Tele/eXpres, del Diario Femenino. El 1960 va treballar en el Diari de Barcelona i esdevindria director. També va dirigir Destino i El Mundo Diario i des del 1980 col·labora amb El Periódoco fins avui en dia. Les amenaces que rebé en l’època de la transició són un exemple de les pressions que rebé i – si es permet la generalització- que reberen tot un grup democràtic de periodistes que visqueren els últims anys de la dictadura. Sent membre fundador del Grup de periodistes Democràtics (1966, fundat clandestinament) planteja en l’actualitat una crítica mordaç a uns anys que tot i voler ofegar el periodisme, no van poder fer-ho amb els periodistes. I tot ho aplega diàriament a la columna Opus Mei de El Periódico i al llibre de memòries que va publicar al 2004, les vivències, les crítiques, els retats dels personatges d’una realitat espanyola, “la sort d’haver viscut en uns anys periodísticament molt interessants”.si vols veure la participació de Josep Pernau al diari El Periodico, clica aquí

Josep Pernau: “En l’actualitat, hi ha massa informació”

L’evolució del periodisme és constant, des de la dictadura fins avui en dia el tractament de la informació ha variat extremament, però ... Fins on arriba aquest nou periodisme?


1. Senyor Josep Pernau, m’equivoco si afirmo que en l’actualitat no existeixen iniciatives periodístiques independents?

Primer de tot, per aconseguir la independència es necessiten tres coses: no val únicament el periodista valent solitari, hi ha d’haver un director que el recolzi i darrere és necessària una empresa valenta que doni suport a aquest director. La figura del director ha de ser la de defensar a la redacció i sobretot no claudicar davant les pressions que sempre hi haurà, i que si em permeteu, que millor que hi siguin. Si falla un d’aquests tres escalons -periodista, director i empresa-, s’enfonsa la qüestió. Per trobar un exemple, en el cas Watergate va succeir que dos periodistes valents estaven recolzats per un director i una empresa, i van provocar la caiguda del president Nixon.


2. I qui falla normalment?

Pels compromisos i responsabilitats que té, desgraciadament es falla sempre per la part de l’empresa. Aquesta hauria de ser professional del periodisme, guanyar-se la vida amb el periodisme. Que el diari no sigui un negoci més dins una cadena de negocis, perquè com més negocis tingui, més vulnerable serà.

3. Fins a quin punt el periodista és independent a l’hora d’escriure, si ha de tenir en compte el llibre d’estil i la ideologia del diari?

La llibertat d’expressió existeix des de la constitució del 1978, però amb matisos. Dins la redacció d’un diari la gent és una orquestra, hi ha un director que la dirigeix i cadascú que toca el seu instrument. Les condicions les posa l’empresa i les interpreta el director. Quan entres a treballar en un mitjà ja has de saber quina és la línia que manté, quina és la seva constitució, i si hi coincideixes estupendo!, però si no és així, t’hauràs d’acomodar. El que no pot ser és ser discordant amb la línia que segueix el diari.

4. Per tant, on acaba el periodista i comença l’individu?

Totes les professions tenen les seves limitacions i la del periodista és precisament aquesta. Però la llibertat hi és, qualsevol pot crear una publicació si conta amb un fort recolzament monetari.

5. Què predomina, la censura directa o l’autocensura?

Censura directa no n’hi ha. Fins fa trenta anys sí que existia aquí a Espanya la censura directa, hi havia uns funcionaris que s’ho llegien tot i treien, afegien i canviaven la informació abans de publicar-se. Aquests eren omnipotents, hi havia una falta absoluta de llibertat. En el llibre de les memòries –Memorias: confieso que soy periodista- he escrit un exemple que il·lustra perfectament la censura directa: en temps de Franco, es van enfonsar unes barraques en una nit de tempesta a Montjuïc, doncs al matí següent em vaig trobar en el meu escrit que havien canviat “barraques” per “casetes”; perquè en l’Espanya franquista no hi podia haver barraques. Normalment se censurava informació sense donar explicacions. Quant a l’autocensura, jo per exemple no m’he autocensurat mai, potser és perquè no he escrit res compromès. Hi ha altres que sí que s’autolimiten.

6. En el tractament de les noticies i si es té en compte el tsunami, la distància influeix en el tractament de les noticies?

En general sí que condiciona, però aquest cas va ser tan fort que es va tractar com si hagués passat aquí a la cantonada. La magnitud en aquest cas suplia la distància. Però normalment sí que hi ha un valor assignat: un mort a Barcelona equival a cinquanta a la Índia i a 100 a Indonèsia. Les agències de notícies desequilibren la balança, perquè o són nord-americanes o influïdes pel capital nord-americà i, per tant, tres morts per un tifó a Florida són més importants que cinquanta a Nicaragua.

7. Quin valor té la imatge en la premsa escrita?

La imatge és fonamental, però no és imprescindible per adquirir prestigi, per exemple Le Monde a França en fa un ús molt puntual. Però al cap i a la fi, actualment és del tot necessari... I si és en color, millor.

8. I com el valora el peu de foto?

El peu de foto ha de ser informatiu, no es pot posar ideologia al peu de foto. Ha de ser purament informatiu, evitant les connotacions interpretatives.

9. Fa pocs dies hi va haver un debat sobre el centenari de l’11 M i si les imatges que es passarien havien de ser dures o s’havien de censurar. Què en pensa d’això?

Els enemics de la censura són els fotògrafs, defensen que no hi hagi cap control. Són una raça molt especial. Però no pot ser bona una exhibició de sang ni ensenyar la cara dels nens, hi ha d’haver un límit.

10. En el seu llibre de memòries parla d’unes amenaces que va patir en l’època de la transició, es van materialitzar alguna d’elles?

Majoritàriament tot va quedar en pures amenaces, tots els anònims eren per fer-nos agafar por, perquè fugíssim, eren exageracions d’aquest tipus “No bastará el petroleo de todos los árabes para quemaros a todos, señores periodistas y libreros”. Però que es materialitzés només recordo que ens cremessin el portal del Diari de Barcelona i que apallissessin a un dels redactors.

11. Com va ser el pas del periodisme de la dictadura fins a arribar al periodisme actual?

La manera de fer-lo ja és significatiu: abans es feia amb una màquina d’escriure i ara es fa des d’un ordinador. Durant la transició hi havia una força que volia que es tornés al franquisme i uns sectors més progressistes i, per tant, va ser un període amb constants amenaces i inestabilitat que es va sintetitzar tot amb el capítol del 23 F.

12. I com és el periodisme actual?

Un dels problemes bàsics és que hi ha massa informació. Sempre hi ha hagut fets, però la capacitat de transmissió actual és immensa. I això treu importància a gèneres que han de ser més treballats, més meditats com són la crònica o el reportatge. Jo no sé si el Pla tindria feina en un diari actual! Quan la gent afirma que ara es publica per publicar, és una falsedat, en tot cas, se selecciona i no surten a la llum moltes notícies.

13. Hi creu en la premsa gratuïta?

Jo personalment no. Podran repartir molts exemplars, però no substituiran a la premsa tradicional. Jo desconfio molt de la informació escèptica sense prendre partit. Els agafa majoritàriament la gent que no llegeix premsa de pagament, els lectors de sempre busquen opinió, columnistes experts, l’editorial, perquè aquí és on es diferencia un diari d’un altre. Tinc els més dubtes si això provocarà un hàbit de lectura. En aquest país no hi ha premsa sensacionalista perquè la nostra societat es va culturitzar tard i quan va sortir aquesta premsa, encara hi havia massa analfabets. Quan s’ha alfabetitzat la gent d’aquí, ha coincidit amb la televisió, i és clar, no ha calgut la premsa sensacionalista.

14. Ja per acabar, quin perfil ha de tenir un periodista actual?

La primera condició és que tingui curiositat per tot, no hi pot haver cap camp que li sigui aliè. La curiositat ha de ser universal. A més que ara un periodista ho ha de saber fet tot, amb les noves tecnologies el periodista rep més responsabilitat, cada vegada més.